El 25 de novembre es celebra el Dia Internacional per a l’Eradicació de les Violències contra les Dones. Des de l’Espai Feminismes del CJB hem volgut, en aquesta ocasió, recuperar les figures i vivències de dones que han lluitat, en el passat i el present, contra les violències culturals, estructurals i econòmiques que la nostra societat masclista els hi ha imposat.
Del dilluns 18 al divendres 29 de novembre, podràs consultar una nova dona cada dia al nostre web. A més, apropa’t a qualsevol acte de la programació contra les violències de gènere a l’Espai Jove la Fontana i podràs endur-te una bossa de tela amb el retrat d’alguna de les nostres referents!
La Negreta
“S’alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo Pastim”, explica el Baró de Maldà a Calaix de Sastre per narrar la revolta popular anomenada ‘Rebomboris del Pa’. Al 1789, després de l’augment de més del 50% del preu dels cereals, la població barcelonina es va alçar contra l’encariment de l’aliment bàsic de les classes populars: el pa. La Josepa Vinaret, anomenada La Negreta, amb les altres dones del barri, indignades per la situació, van decidir sortir al carrer. Van encapçalar la lluita i van cremar les barraques on es produïa el pa, així com el Pastim, la fleca central que havia estat recentment privatitzada. La revolta es va estendre arreu de la ciutat i, finalment, les autoritats van enviar l’exèrcit a sufocar els rebomboris. La revolta va acabar amb diversos morts i ferits a les manifestacions, 90 persones deportades i 5 execucions, entre elles la de Josepa Vinaret, que va acabar esdevenint símbol d’aquella revolta popular i del barri Gòtic.
Vols saber més de ‘La Negreta’? Apropa’t a l’espai social del Gòtic, on el veïnat ha recuperat aquesta figura com a dona símbol de les lluites populars i veïnals del barri.
Maria Pepa Colomer
La Maria Pepa Colomer sempre havia volgut volar. De fet, amb només 8 anys va saltar pel balcó de casa seva amb un paraigua per veure si podia planejar fins a terra. L’experiment no va funcionar, però la Maria Pepa no es va donar per vençuda i, amb només 18 anys, es va acabar convertint en la primera dona aviadora catalana de la història i la tercera de l’Estat espanyol. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la Generalitat la va reclutar per fer de pilot de guerra transportant ferits del camp de batalla als hospitals. Ella pilotava el ‘Havilland Dragon’, l’avió més gran de la Generalitat, anomenat el ‘drac ambulància’. En perdre la Guerra, la Maria Pepa va haver-se d’exiliar forçosament a Anglaterra i va abandonar l’aviació per sempre més.
Vols conèixer la Maria Pepa Colomer? No et perdis aquest reportatge sobre la seva trajectòria.
Silvia Albert Sopale
La Silvia Albert Sopale ja fa més de 5 anys que triomfa amb la representació de ‘No es país para negras’, una obra autobiogràfica on narra les seves vivències i reflexions pel fet de ser una dona negra vivint entre persones blanques. Aquesta actriu, nascuda a Donosti i resident a Barcelona, estava farta d’interpretar papers estigmatitzats pel fet de ser una dona negra i va decidir muntar la seva pròpia obra de teatre per relatar com es viuen el masclisme i el racisme quotidians. Més d’un centenar de representacions confirmen l’èxit de la mirada humorística i sense tabús d’Albert Sopale sobre aquest tema. A ‘No es país para negras’ la Silvia té per objectiu mostrar les vivències de les dones afrodescendents, reivindicar les identitats nacionals com a múltiples i canviants, i mostrar i denunciar les violències racistes i masclistes que pateixen les dones racialitzades.
Vols conèixer millor la Silvia? Pots mirar una de les seves entrevistes.
Alana Portero
L’Alana Portero és historiadora, escriptora, directora de teatre i activista trans, a més d’articulista a El Salto, on parla sobre quins són els reptes actuals dels feminismes. També és co-autora del llibre Vidas Trans, en què cinc autores diferents reflexionen sobre la identitat trans i la situació del col·lectiu en relació a l’àmbit laboral, la salut, l’educació, les relacions personals, els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
ols llegir l’Alana Portero? Fes una ullada als seus articles!
Clara Peya
Compositora, pianista i activista són les tres facetes de Clara Peya, inseparables entre si. Feminista, reivindicativa i inclassificable, aquesta artista ja ha publicat 6 àlbums diferents, recentment ‘Estómac’, un recorregut musical que té per objectiu passar examen a l’amor romàntic i deconstruir aquest model relacional dominant i tòxic que produeix patiment i violència. ‘Les Impuxibles’ és el segon projecte de Clara Peya juntament amb la seva germana ballarina Ariadna Peya amb el que ja porten quasi una desena d’espectacles. Aquesta companyia uneix dansa i música i les fusiona amb altres disciplines artístiques per tal de crear espectacles impactants i plens de significat i intenció.
Vols escoltar la Clara? ‘Calma’ es una de les cançons de l’últim àlbum amb coreografia de ‘Les Impuxibles’.
Neus Català
La Neus Català ha passat a la història com a símbol de la lluita antifeixista. Nascuda als Guiamets, un petit poble del Priorat, l’any 1936 davant l’esclat de la Guerra Civil, va decidir afiliar-se al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va treballar com a infermera als hospitals infantils de Barcelona. L’any 1939 travessa la frontera francesa amb un grup de nens i nenes orfes i es va instal·lar a França, on va convertir-se en col·laboradora de la Resistència francesa transmetent missatges secrets i acollint persones refugiades. L’any 1943 la van denunciar a les autoritats nazis, la van detenir i deportar al camp de concentració de Ravensbrück, Alemanya, i després la van portar al camp d’extermini de Flossenbürg. “Les dones érem doblement explotades, és a dir, oprimides. Si els nazis tractaven malament qualsevol oponent, encara els feia més ràbia si érem dones” va explicar a l’entrevista amb Montserrat Roig de l’any 1978. Neus Català, però, va aconseguir no només sobreviure a l’horror nazi, sinó que mentre estava empresonada als camps va sabotejar, en l’anomenat ‘comando de les gandules’, més de 10 milions de bales feixistes.
Al 2015 va declarar: “Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,… Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida”.
Vols escoltar la Neus Català? Aquí tens l’entrevista de 1978 a RTVE amb Montserrat Roig.
Margaria Borràs
La Margarida Borràs va ser penjada a Plaça del Mercat de València l’any 1460, on ara presideix una placa per recordar la primera dona, que se’n tingui constància, executada per ser trans. La Inquisició la va penjar amb els genitals al descobert per mostrar el motiu pel seu càstig a la plaça del mercat, l’espai on s’executava els delinqüents comuns. El delicte de la Margarida era viure com una dona havent nascut home: “anava vestit com a dona, e estigué en moltes cases en València en hàbit e vestidures de dona, la cual cosa fonc sabuda e fonc presa e turmentada”, explica el dietari del capellà del rei.
Segles més tard, València ha volgut retre homenatge a una de les primeres dones que va desafiar els mandats de gènere per tal de recuperar un símbol de lluita en contra de la discriminació i la LGBTIfòbia.
Vols saber més sobre la Margarida? No et perdis aquest documental sobre identitats trans que parteix de la seva història!
Micaela Flores ‘la Chunga’
‘La Chunga’ perquè vol dir “renegría, fea y poca cosa”, explicava Micaela Flores en una entrevista. I com a ‘La Chunga’ ha estat coneguda aquesta bailaora i pintora gitana nascuda entre les barraques de Barcelona dels anys 30. Va començar a ballar de petita, als bars i a les festes del Paral·lel. Un dia que la Micaela ballava pel carrer en un espectacle improvisat, la va veure el pintor Paco Rebés, que es va acabar convertint en el seu padrí artístic i la va portar a classe de la seva primera instructora de flamenc. De seguida, La Chunga va començar a brillar. Els principals teatre de Barcelona es disputaven els seus espectacles i, després de Barcelona La Chunga va fer el salt a Madrid, on va conèixer tota la intel·lectualitat del moment.
Però Madrid se li va quedar petit i va decidir creuar l’oceà i i anar-se’n de gira pels Estats Units, on fins l’actriu Ava Gardner va quedar fascinada amb el ball de la Micaela i la va introduir al món del Hollywood. La Chunga va seguir ballant, sempre descalça, i pintant arreu, tot inspirant a multitud d’artistes i intel·lectuals.
Vols veure ballar la Chunga? No et perdis aquest vídeo!
Maria Jesús Izquierdo
La Maria Jesús Izquierdo és activista feminista i doctora en economia i en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i s’ha especialitzat a estudiar el repartiment del treball, la democratització de la cura i la conciliació, entre d’altres. Izquierdo afirma i parteix de la base que el capitalisme és l’origen del masclisme i que és des de la transformació del model econòmic des d’on hi ha marge per generar transformació social i acabar amb les desigualtats.
Vols conèixer l’opinió de maria Jesús Izquierdo sobre tots aquests temes? Pots començar llegint aquesta entrevista!
Irene Polo
La Irene Polo va començar la seva carrera al món del periodisme als anys 30, amb tan sols vint anys, obrint-se pas de manera autodidàctica en un món dominat per homes. Amb un estil periodístic àgil, directe i molt característic i donant veu a problemàtiques de la societat del moment, de seguida la va fitxar el gran periodista Josep Maria Planes pel seu setmanari. Allà hi va publicar l’entrevista a l’actor Buster Keaton, una de les peces que la va llançar a la fama. Polo va destacar especialment en el gènere de l’entrevista -tot inventant-se gèneres nous com ‘l’interviu sobtat’- i els reportatges de fons, que li servien per retratar conflictes socials com les revoltes anarquistes i les vagues de miners de Sallent i Súria.
La seva vida personal també va ser molt intensa i en destaca, especialment, la relació amb l’actriu Margarida Xirgu. Quan la va conèixer, la Xirgu la va fascinar tant que ho va deixar tot per ella i se’n va anar a Buenos Aires com a assistent de l’artista. La rumorologia sobre la relació de la periodista amb l’actriu va ser constant al llarg dels anys que van estar treballant juntes a Argentina. Després, Xirgu va marxar cap a Xile i la Irene es va quedar a Buenos Aires a desgrat, a causa del triomf del feixisme a l’Estat espanyol. Tres anys més tard, amb tan sols 32 anys, i després de diversos períodes de depressió, Polo va decidir suïcidar-se posant fi a una fugaç però no per això poc notable trajectòria periodística.
Vols llegir a Irene Polo? Et recomanem el seu recull d’articles i breu biografia La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), Quaderns Crema, Barcelona, 2003.
